11/3/24

ÒSCARS 2024 - L'any de Christopher Nolan

 Els pronòstics no han fallat, i de fet era ben difícil que fallessin. "Oppenheimer" ha arrassat a la cerimònia, ja que a l'any del Barbenheimer només la pel·lícula de Nolan o "Barbie" -que s'havia anat desinflant les darreres setmanes- podien triomfar al final. Tal com s'ha vist, "Poor things" era l'altra convidada a la festa, però era complicat que un projecte tan arriscat com aquest pogués fer-se amb el premi gros. Quasi contra pronòstic, la pel·lícula de Lanthimos s'ha emportat al final quatre guardons, entre ells el més que merescut -però també sorprenent- a Emma Stone. La de Nolan n'ha aconseguit set, i "La zona de interés" -una altra mostra de cinema molt poc mainstream- ha marxat a casa amb dos.


La cerimònia va començar més d'hora que mai al nostre país, degut a la coincidència entre un avançament i un canvi d'horari als EEUU. El presentadoer era, per quarta vegada, el televisiu Jimmy Kimmel. La veritat és que la seva participació va estar ben surtida d'acudits, molts d'ells encertats i d'altres de polèmics o molestos, cosa que ja s'espera d'aquest tipus de presentadors. De totes formes, es va ratllar una mica el mal gust amb el comentari a Robert Downey Jr. i es va decantar políticament amb l'últim comentari a Trump. La resta de la gala va ser àgil, tot i que llarga, i va optar per escurçar una mica d'aquí i d'allà: els números musicals (menys el de Ryan Gosling i potser també el de Billie Ellish) van durar un sospir, el comentari als premis d'honor d'aquest any es van fer de mala manera en un passadís, els discursos no van ser excessivament llargs, la presidenta de l'acadèmia no va fer el parlament habitual, etc. Això sí, es va tornar a donar els premis interpretatius amb el tribunal de cinc guanyadors anteriors, cosa que ho allarga tot molt, però que dóna una certa rellevància al premi i ens permet recuperar actors i actrius que segurament no haurien aparegut a la cerimòna d'altra manera: Mary Steenburgen, Rita Moreno, Sally Field, Tim Robbins, Ben Kingsley, etc.


Els moments més recordats de la gala seran, sense cap mena de dubte, l'aparició de John Cena despullat per anunciar Millor Vestuari (emulava l'aparició d'un streaper a la gala de 1974, ara fa 50 anys), el número de Gosling interpretant "I'm just Ken" i emulant l'estètica de "Los caballeros las prefieren rubias" o l'apatia amb la que Al Pacino va anunciar l'Òscar a millor pel·lícula. No sabem si això últim va ser involuntari o bé si era una petita crítica perquè el seu amic Scorsese es va convertir en el gran perdedor de la nit. A mi em molesta força parlar de guanyadors o perdedors perquè això no és una competició esportiva, però sí és cert que Scorsese ha fet una gran pel·lícula i potser es mereixia una mica més de reconeixement. 

Podeu consultar tots els premis a la pàgina de Premiososcar.net

12/2/24

Premis Goya 2024: L'any de la neu

 Ja és conegut per tots que "La sociedad de la nieve" ha guanyat 12 guardons, convertint-se en la tercera cinta amb major número de Goyas (la primera segueix essent "Mar adentro" i la segona "Ay, Carmela"). S'ha aconseguit el que molts pronosticaven, i fins i tot una mica més i tot, ja que el premi a millor actor revelació no era precisament dels més cantats. També ja és sabut per tots que no hi ha hagut reconeixement a Víctor Erice, malgrat que la seva pel·lícula serà de les més perdurables en la memòria del nostre cinema per tot el que representa en si mateixa. 


La gala presentada pels Javis i Ana Belén ha estat distreta i m'ha agradat, malgrat que ha sigut molt llarga i un pèl irregular. Crec que es van juntar molts dels premis menors i va faltar ficar en aquelles parts algun efecte sorpresa. Hi ha hagut pocs còmics i poc humor, però sí molta música. Cal destacar aquí a Amaya i al duet format per Salvador Sobral i Silvia Pérez Cruz. També va ser interessant el número del "Se acabó" i el que va homenatjar a Concha Velasco, a més de l'inici amb Bisbal o aquell homenatge al cinema quinqui que va arribar de la mà dels Estopa. 

Els moments més emotius i rellevants van ser el del premi a Sigourney Weaver, que va agrair la tasca de la dobladora María Luisa Solà, i el del sofà de "Todo sobre mi madre", amb Antonia San Juan, Marisa Paredes, Cecilia Roth, Penélope Cruz i el mateix Almodóvar. També seran recordats el moment del selfie de perdedors i els retrets de Pedro Almodóvar al polític de VOX. Sabíem que durant la gala algú diria alguna cosa després de la provocació del dia abans, però al final va haver de ser el nostre director més internacional el que li pintés la cara en els darrers cinc minuts. Va ser de manual.

Penso que aquest ha estat un bon any de cinema espanyol -i en portem ja un parell o tres de seguits- però potser veient el palmarès no s'acaba de fer justícia. La pel·lícula de Bayona ha arrassat, i ho ha fet amb una suficiència que potser no és de rebut. Penso que la cosa hagués hagut d'estar millor repartida. Tot i així, no se li pot retreure res a un cineasta que sempre torna a casa, que dona feina a molts professionals d'aquí (i ara també a uns quants d'Agentina i Uruguay) i que sempre posa un segell de qualitat molt alt a totes les seves produccions. 

A veure ara què ens espera de cara als premis de l'any vinent. Per al 2024 ja s'espera l'estrena dels thrillers de Fernando Trueba o Rodrigo Cortés, la última d'Isabel Coixet amb Penélope Cruz de protagonista, i també les noves de Julio Medem, Cesc Gay, Jaime Rosales, Pilar Palomero o Paula Ortiz, entre molts altres.

Clicant aquí podeu consultar tots els premiats.

11/2/24

Petit Tast Cinèfil (CV)

Us porto avui quatre pel·lícules, dues de les quals es van estrenar cap a finals del 2023. Tres d'elles, a més, estan nominades a l'Òscar com a millor pel·lícula i per això em sembla interessant parlar-ne. Ja em direu què us semblen, perquè crec que són films que poden agradar a públics amplis i molt diversos.

POBRES CRIATURAS, de Yorgos Lanthimos.- Haig de confessar que a mi el Lanthimos que més m'agrada és el de "Canino" o "Langosta", però no puc negar que veure extravagàncies tan ben fetes i tan necessàries com aquesta em retornen la fe en el cinema i fins i tot en Hollywood (no hauria imaginat mai que una pel·lícula tan punky com aquesta obtingués 11 nominacions als Òscars). La història de Bella Baxter és realment increïble, i realment feminista i empoderadora... Res a veure amb aquell pseudo-pamflet de "Barbie" que ens han volgut vendre com a gran discurs. Aquí tot és extrem, al límit, però amb un to paròdic que ens ho fa empassar tot amb més lleugeresa. M'encanta tota la part de l'aprenentatge de Bella, quan veiem a una dona adulta descobrint el món com si tingués 3 o 4 anys. La seva innocència i la seva practicitat desmunten tots els nostres prejudicis i totes les convencions socials que ens envolten. I resulta tan natural i tan lògic que et convenç molt més que qualsevol missatge feminista que et puguin posar al davant... Cal dir, però, que res seria així sense la interpretació impressionant d'Emma Stone, que aconsegueix un personatge icònic que serà recordat per molts anys. L'acompanyen meravellosament Mark Ruffalo, Willem Dafoe i Ramy Youssef. De l'estètica i la imatge del film en podríem estar parlant hores i hores, però us convido a veure la pel·lícula perquè us deixeu seduir i jutgeu vosaltres mateixos. Lanthimos ha tornat a fer una gran obra (més emparentada amb "La favorita" que amb altres films seus) i fiança la seva posició de gran director del moment.

LOS QUE SE QUEDAN, d'Alexander Payne.- S'ha de dir que Payne és una màquina a l'hora de crear "feel-good movies", és a dir, pel·lícules que et fan sortir del cinema sentint-te millor persona o que bé et mantenen un somriure durant tot el dia. És cert que a vegades els somriures que provoca Payne poder ser una mica cínics, o congelats, però no es pot negar que en moltes de les seves pel·lícules ("Entre copas", "Nebraska", "Los descendientes", etc) ens agradaria quedar-nos a viure-hi. "Los que se quedan" és el paradigma de tot això, ja que la cinta està feta amb un estil pretesament clàssic. I ja no perquè realment sembla que estiguem veient una pel·lícula dels setanta (l'època en la que s'ambienta la història), sinó perquè hi ha mecanismes de comèdia molt més antics. La forma de veure els personatges, els mil i un recursos per fer partícep a l'espectador i posar-se'l a la butxaca, els temes de la bondat i la redempció, la successió d'esdeveniments i el clímax final, etc. Tot és de manual, però que bé encaixa i quin bon rotllo desperta a les platees! Ja sé que algú la titllarà de tramposa o de sensiblera, però davant d'una indústria cinematogràfica que sembla haver oblidat aquest tipus d'històries, ja us dic jo que trobar-te'n una de tant en tant et reconforta i et fa feliç. I si a sobre està acompanyada d'intèrprets de primera, què més es pot demanar. Da'Vine Joy Randolph clava totes les seves escenes, Dominic Sessa és un descobriment a seguir i Paul Giamatti ens enlluerna amb la figura del professor, a l'alçada d'altres grans professors del cinema (els de "Adiós Mr. Chips", "El club de los poetas muertos", "Tierras de penumbra", etc.) De totes formes, cal dir que quan un personatge està ben escrit (aquests ho estan, i molt) només et cal agafar un bon actor perquè sigui memorable.

ANATOMÍA DE UNA CAÍDA, de Justine Triet.- Hi ha pel·lícules que no es poden consumir tan fàcilment com altres. Hi ha pel·lícules que has de veure amb deteniment, posant tota la intenció i posant també tota la teva voluntat com a espectador. No és que aquesta sigui una pel·lícula difícil, però sí una pel·lícula gens obvia, molt dialogada i amb algunes trampes inesperades. Més que la caiguda del personatge del marit, Triet fa una dissecció del món de la parella i concretament d'una parella en crisi. Al final no deixa de ser una pel·lícula de judicis, però el que es jutja aquí són coses molt més àmplies que un possible assassinat. A destacar la magnífica i aclaparadora interpretació de Sanda Hüller (La zona de interés, Toni Erdman) i també la del nen Milo Machado Graner. De la direcció i el guió només cal dir que són minuciosos i també juganers, encara que no ho sembli a primera instància. Tota la part del gos o fins i tot la declaració del noi al final del judici tenen una "retranca" que només comprendreu quan veieu la pel·lícula. I l'heu de veure, creieu-me a mi. És llarga -potser en excés- però té molts elements que fan d'ella una cinta clau.

WONKA, de Paul King.- Admeto d'entrada que no és el gran musical que esperàvem, però s'ha de reconèixer que King (autor de les dues parts de "Paddington") té la mà trencada a l'hora d'enfrontar un cinema familiar molt tranversal. A "Wonka" potser li falla una mica el guió, l'equilibri entre parts musicals i parlades, però no tant el tema del càsting... com s'ha dit a molts llocs. Jo tampoc penso que Chalamet sigui un actor capaç de fer-ho tot i caure sempre de peu, però tampoc està tan malament com alguns han dit. El problema és que una gran part del públic ha anat esperant veure una continuació estilística de "Charlie y la fábrica de chocolate" (alguns fins i tot pensaven que era un remake), però de Tim Burton només n'hi ha un... encara que últimament també se'l critiqui sense misericòrdia. Potser el símil més encertat seria comparar-la amb "El regreso de Mary Poppins", una pel·lícula que també ho tenia tot de cara i que fins i tot presentava uns números musicals interessants (com els de "Wonka") però que no va acabar de funcionar entre la crítica. L'altra cosa és el públic, que normalment s'hi llença de cap i dóna unes recaptacions molt interessants. Per a mi la gran incògnita és saber com recordarà el públic infantil -principal consumidor d'aquestes històries- a tota aquesta colla de films en el futur... Allà sabrem si realment van ser un consumible més o si realment van deixar algun tipus d'influència. 

8/1/24

El millor teatre del 2023

El 2023 va ser un any amb molts i molt bons espectacles teatrals. N'he triat 12 i he establert un ordre que potser podria ser diferent... tot i que no canviaria gaire la cosa. Tots ells són espectacles que s'han vist en els teatres catalans entre l'1 de gener i el 31 de desembre (reposicions incloses), i entre ells hi trobareu drames clàssics, obres de dansa-teatre, experiments metateatrals, musicals i peces de petit format. En falten molts, evidentment, però seria una llista inacabable...


1.- LE CONGRES NE MARCHE PAS. (Teatre Lliure - Gràcia)


2.- TOTS EREN FILLS MEUS  (Teatre Lliure - Montjuïc)



3.- DE NAO ALBET I MARCEL BORRÀS.  (TNC)


4.- LA NOSTRA CIUTAT.  (Teatre Lliure - Montjuïc)



5.- OASIS DE LA IMPUNIDAD  (Teatre Lliure - Gràcia)



6.- THE ROCKY HORROR SHOW.  (Teatre Coliseum)



7.- CORALINA, LA SERVENTA AMOROSA.  (Biblioteca de Catalunya)


8.- FILOMENA MARTURANO.  (Biblioteca de Catalunya)



9.- INK.  (Teatre Lliure - Montjuïc)


10.-  LA SEGONA MILLOR.  (Teatre Èòlia)


11.- EN TIERRA EXTRAÑA.  (Teatre Tívoli)



12.- KINGDOM  (Teatre Lliure - Montjuïc)

I per acabar, un resum del que més m'ha agradat en els darrers anys. Una manera de veure què és el que m'interessa més en qüestions teatrals, tot i que ja veureu que el gust i la llista són igual d'eclèctics:


2022.- DIRRRTY BOYS
2021.- LAS CANCIONES
2020.- FEÍSIMA ENFERMEDAD Y MUY TRISTE MUERTE...
2019.- LEHMAN TRILOGY
2018.- LÀ
2017.- L'ÀNEC SALVATGE
2016.- LA FORÇA OCULTA
2015.- EL REI LEAR
2014.- UBU ROI

7/1/24

El millor cinema del 2023

 Ja toca fer llistes, i aquí arriba de moment la del millor cinema de l'any passat. Bé, en realitat és un llistat de les pel·lícules que més m'han agradat d'entre totes aquelles que he pogut veure. Són pel·lícules estrenades oficialment als nostres cinemes entre l'1 de gener i el 31 de desembre. Evidentment en faltaran moltes, ja que no he pogut veure algunes de les principals candidates ("Anatomía de una caída", "20.000 especies de abejas", "Vidas pasadas") i he hagut de deixar fora d'altres que també em van agradar força ("Saltburn", "El asesino", "Passages", "Creatura"). La que no trobareu, i és totalment premeditat, serà "Barbie". És, sense cap dubte, una de les cintes de l'any... però penso que se l'ha inflat en excés, i com que ja apareix en les llistes de gairebé tothom he pensat que aquí potser sobrava.


1. "LOS FABELMAN", d'Steven Spielberg  (EEUU)


2.- "ALMAS EN PENA DE INISHERIN", de Martin McDonagh  (Regne Unit)



3.- "OPPENHEIMER", de Christopher Nolan  (EEUU)




4.- "TÁR", de Todd Field  (EEUU)



5.- "CERRAR LOS OJOS", de Víctor Erice.  (Espanya)



6.- "SIN NOVEDAD EN EL FRENTE", d'Edward Berger  (Alemanya)



7.- "LOS ASESINOS DE LA LUNA", de Martin Scorsese.  (EEUU)



8.-  "EL IMPERIO DE LA LUZ", de Sam Mendes.  (Regne Unit)



9.- "LA SOCIEDAD DE LA NIEVE", de Juan Antonio Bayona.  (Espanya)



10.-  "UN AMOR", d'Isabel Coixet.  (Espanya)



11.- "EL TRIANGULO DE LA TRISTEZA", de Ruben Ostlund  (Suècia)



12.-  "DECISION TO LEAVE", de Park Chan-Wook.  (Corea del Sud)


I per acabar aquí teniu un resum de les pel·lícules que més m'han agradat en els darrers anys. Així podeu anar fent-vos una idea dels meus gustos:

2006.- BROCKEBACK MOUNTAIN
2007.- PROMESAS DEL ESTE
2008.- THERE WILL BE BLOOD
2009.- REVOLUTIONARY ROAD
2010.- IO SONO L'AMORE  /  CANINO
2011.- MELANCHOLIA
2012.- HOLLY MOTORS
2013.- LA GRANDE BELLEZZA
2014.- BOYHOOD
2015.- EL CLUB
2016.- ELLE
2017.- LA LA LAND / MANCHESTER BY THE SEA
2018.- CALL ME BAY YOUR NAME
2019.- PARÁSITOS
2020.- SÓLO NOS QUEDA BAILAR
2021.- EL PODER DEL PERRO
2022.- ALCARRÀS  /  AS BESTAS

Petit Tast Cinèfil (CIV)

 Avui porto pel·lícules d'autor, però amb segell mainstream. És a dir, pel·lícules de directors amb forta personalitat -uns més que altres- però amb un abast important i amb un èxit de públic gairebé sempre assegurat. Ja direu que us han semblar a vosaltres.

LA SOCIEDAD DE LA NIEVE, de Juan Antonio Bayona.- Després de veure aquest film un podria pensar que a Bayona li agrada recrear-se en el patiment dels seus personatges (des de la mare de "El orfanato" al nen de "Un monstruo viene a verme", passant indefectiblement per tots els personatges de "Lo imposible", un altre film sobre una catàstrofe). De totes formes, el seu estil cinematogràfic defuig l'escabrositat (o almenys tot el que pot) i aposta sempre per anar un pas més enllà. A través de la supervivència i de l'aprenentatge els seus protagonistes sempre surten victoriosos, encara que pel camí s'hi hagin deixat la pell... Tots coneixem la tragèdia de l'accident als Andes, tot i que ja tingui més de 50 anys. El seu dramatisme i alguns dels detalls de l'experiència (canibalisme inclòs) no s'han arribat a superar, i ja en el 1993 hi va haver una pel·lícula dedicada al tema ("¡Viven!"). Tot i que haig d'admetre que no he vist mai la cinta de Frank Marshall, sí que puc assegurar que la de Bayona està més documentada, contrastada i més ben explicada. I és que Bayona opta pel camí de la transcendència i fins i tot de la filosofia o del pensament humanístic. Els seus personatges són molt més que uns homes atrapats enmig de la neu. La pel·lícula és un retrat d'un col·lectiu que pateix i que quedarà marcat per a tota la vida, tal i com es pot veure en les magnífiques escenes finals... La única cosa que se li pot trobar a un film tan impecablement rodat com aquest és que no aprofundeixi més en alguns personatges i que tot quedi desdibuixat en una cinta coral. Sé que és la voluntat del director, però tots sabem que a vegades com a espectadors ens agrada trobar aquell personatge amb el que identificar-te o empatitzar. Aquí hi ha oportunitats... però costa més.

SALTBURN, d'Emerald Fennell.- No se sap si estem davant d'una versió actualitzada de "Teorema", de Passolini, o bé contemplant una versió embogida i truculenta de "Retorn a Brideshead". Sigui com sigui, Emerald Fennell ho ha tornat a fer. Després del seu gran debut amb "Una joven prometedora", ens demostra que el seu objectiu de provocar i sorprendre no era pas flor d'un dia. El seu gust pels personatges truculents i pels climes tèrbols no ha decaigut, sinó que fins i tot s'ha intensificat. De totes formes, "Salburn" no és tan rodona ni té un missatge tan rotund com el del seu debut. Si a "Una joven..." teníem un conte pervers i reivindicatiu, aquí hi ha una narració que va sortejant moments de crítica social amb d'altres de paròdics o voluntàriament escandalosos. Es segueix amb gran atenció i cap al final descol·loca, però convenç. Les interpretacions de Barry Keoghan i Rosamund Pike són realment meritòries, aconseguint moments que segurament quedaran en l'imaginari de molts espectadors (i també algunes espectadores) durant molt de temps. En definitiva, una pel·lícula interessant i sempre polèmica que ens deixa una molt bona notícia: Fennell ha vingut per quedar-se, i el seu cinema es seguirà en el futur amb una atenció que segurament anirà molt més enllà de l'escàndol ocasional.

MAESTRO, de Bradley Cooper.- M'esperava molt més d'aquest segon film de Cooper, després de la força interessant "Ha nacido una estrella". Es tracta d'una pel·lícula que a molts els hi resultarà estranya, ja que no està pensada com un biopic a l'ús sinó com el retrat d'una relació amorosa -i molt especial- de dues persones durant quasi tres dècades. Bernstein és retratat com un ésser egoista, egòlatra, narcisista i, en gran part, reprimit. Un retrat que se'ns presenta a base de salts temporals i amb una intimitat que a estones és d'agrair i a estones resulta desesperant. Els diàlegs, per la seva banda, resulten força postissos, ja que hi ha una deliberada voluntat de no dir res pel seu nom i de no esmentar mai els problemes que pateixen els dos protagonistes. Ni tan sols quan hi ha la discussió final -i definitiva- s'acaben de dir les coses clares. Tot és suposat i es dona per fet, i això a l'espectador acostuma a desesperar-lo, sobretot si s'intenta omplir amb frases ampul·loses i sense massa sentit. Pel contrari, però, tenim escenes de gran bellesa -l'inici amb la trucada de telèfon a l'habitació fosca, la desfilada del Dia d'Acció de Gràcies, el concert a la catedral, etc.- i unes interpretacions d'altíssim nivell. Ah, i pel darrera la brillant i entusiasta música del compositor...

LOS ASESINOS DE LA LUNA, de Martin Scorsese.- Es podran trobar moltes virtuts i també alguns defectes a la darrera cinta dirigida per Scorsese, però el que no es podrà negar és la seva voluntat crítica i el seu discurs reivindicatiu i fins i tot polític. S'han fet algunes pel·lícules sobre les injustícies causades als pobles indígenes nord-americans, però segurament cap de tant contundent com la que ens mostra aquest film. I no només es queda en la injustícia en si, sinó que a més dibuixa una societat blanca corrompuda i mafiosa, el naixement de l'FBI i la manca d'escrúpols d'una societat i un sistema que s'acabaria imposant per sobre de tot i de tothom. El principal objectiu d'Scorsese, i també el seu gran mèrit, és parlar d'una realitat tan infame, i curiosament tan desconeguda per la majoria del públic que assisteixi al cinema. L'altra tema és l'estil en que està dirigida, que en aquest cas podríem dir que s'acosta més al de films com "Silencio" o "El irlandés" que al carismàtic i frenètic de "Taxi Driver", "Casino" o "El lobo de Wall Street". El veterà director decideix optar per una narració pausada i expositiva que es va salpebrant amb escenes violentes. Podríem dir que comença com un thriller, deriva cap a un drama una mica dens i descafeïnat i acaba amb una última part -per mi, la millor- amb més nervi i més decisions fílmiques de certa rellevància. Només cal recordar aquí l'interessant desenllaç dels personatges de DiCaprio i De Niro, així com les dues escenes finals, tan fora de la pel·lícula i a la vegada tan connectades (una mostra més de la qualitat d'Scorsese). Per acabar, ressaltar la gran interpretació d'una quasi desconeguda Lili Gladstone, que pel que diuen ja té mig Òscar a la butxaca.

EL ASESINO, de David Fincher.- No es pot dir que Fincher faci sempre la mateixa pel·lícula, ja que la seva trajectòria ens demostraria el contrari. Ara bé, hi ha unes temàtiques i unes línies de fons que travessen tota la seva filmografia de dalt a baix. I crec que en aquesta pel·lícula es veuen millor que mai, i amb una transparència que quasi resulta impúdica. Fincher retrata amb "El asesino" la figura d'un home metòdic, pulcre i obsessionat amb la seva feina, que ha de ser perfecte i definitiva. El que passa és que aquest home no dirigeix pel·lícules sinó que es dedica a matar gent per encàrrec, Basada en una novel·la gràfica, però inspirada per moltes altres novel·les i cintes del gènere negre, la pel·lícula llueix freda i asèptica, tot i que per sota hi hagi corrents subterrànies perverses i perilloses. Michael Fassbender resulta el protagonista més adequat, i la seva trobada amb Tilda Swinton esdevé un dels millors moments del film. Potser no haurà tingut l'èxit esperat ni la gent trobarà el que potser buscava, però crec que quedarà com un dels seus treballs més interessants i curiosos, emparentat amb "Zodiac" o la sèrie "Mindhunter".

4/12/23

Petit Tast Cinèfil (CIII)

I vet aquí un nou post sobre cinema espanyol, sobretot ara que ja han sortit les nominacions als premis Goya. Aquí teniu quatre pel·lícules força diferents, dues de les quals estan presents en vàries de les categories més importants dels premis.


UN AMOR, d'Isabel Coixet.- En els darrers anys han aparegut un munt de directores espanyoles, cosa que normalitza un fet incontestable: les escoles de cinema tenen des de fa temps un alumnat femení cada cop més elevat. Però ara fa més de 25 anys això no era així, i totes les dones que volien dirigir havien d'esforçar-se molt i ser molt valentes... i tossudes. És en aquella època (meitats dels noranta) quan sorgeixen Icíar Bollaín i Isabel Coixet, dues de les cineastes més prolífiques i coherents de les darreres dècades. Tot i el moment d'empoderament femení en el cinema actual, i en molts altres àmbits, no hem d'oblidar-les a elles. Per tot el que van fer, per tot el que van representar i especialment per la qualitat de les seves obres. "Un amor" no deixa de ser una altra mostra de la vàlua de Coixet, que a part de ser una gran adaptadora de novel·les molt interessants també s'ha revelat sempre com una gran directora d'actors. Aquí tenim a un repartiment en estat de gràcia que habita aquest poble tan feréstec i especial que ens proposen, primer Sara Mesa, i ara Coixet. La cinta, igual que el llibre, ens vol posar tota l'estona contra les cordes, fent que ens replantegem coses sobre la igualtat, el feminisme i la llibertat d'escollir i decidir. Uns personatges al límit de moltes coses -del bé, del mal, de la tolerància- i unes situacions que ens poden estranyar o desquiciar, però que contribueixen a crear un retrat molt encertat. Magnífic final, amb una Laia Costa exultant i la bellíssima cançó de Maz Raabe i la Palast Orchester.

CREATURA, d'Elena Martín.- Si abans parlàvem d'una directora veterana, ara parlem d'una de les més noves. Es tracta de la segona pel·lícula d'Elena Martín, que malgrat tot té una factura i una maduresa que ja voldrien molts altres. Martín elabora una cinta sobre el desig sexual i la repressió, i ho fa en tres èpoques diferents d'un mateix personatge: infància, adolescència i maduresa. El resultat és una pel·lícula delicada, fràgil en aparença però dura i enèrgica en determinació. Es parla de temes complicats, normalment vetats (tota la part de la infància és realment formidable) i molt complexos. Temes que no tenen una sola cara ni un sol color, ja que depenen de mil factors i de moltes visions. En aquest sentit, em sembla molt interessant el retrat que fa dels diferents personatges, tant els femenins com els masculins. Esplèndids Clara Segura i Alex Brendemhül com els pares, Oriol Pla com la parella, i també Elena Martín, Clàudia Dalmau i Mila Borràs com les tres versions de la mateixa protagonista. Una pel·lícula que ara es pot veure a Filmin i que recomano per la seva honestedat i la seva lluminosa veritat.

HERMANA MUERTE, de Paco Plaza.- Estem davant d'una preqüela de "Verónica", la cinta que va despertar moltes simpaties ara ja fa uns sis anys. Però la relació entre les dues és només el personatge de la Hermana Muerte, que en aquella era un personatge secundari i que aquí esdevé protagonista. De fet, són dos pel·lícules completament diferents, tant des d'un punt de vista temàtic com estilístic. Si a la primera es feia un retrat de l'Espanya dels noranta, ara ens traslladem a la postguerra i concretament a un convent que ha patit els efectes i les conseqüències de la guerra civil (la imatge de la monja davant de la paret disparada es prou explícita). A partir d'aquí, una trama demoníaca, un esperit que intenta comunicar-se i, sobretot, una història del passat que s'acabarà revelant al final. Potser tot el desenllaç és un pèl precipitat, però no es pot negar que la cinta té els seus moments interessants i que Plaza torna a demostrar que és un director amb molt d'ofici. A destacar la interpretació d'Aria Bedmar com la protagonista, i també la de Maru Valdivieso -actriu a reivindicar- com la monja més instigadora i cruel de la història.

LA DESCONOCIDA, de Pablo Maqueda.- No sé si heu vist "Hard Candy", una curiosa i desassossegant pel·lícula del 2005, però haig de reconèixer que veient "La desconocida" em va venir al cap com si fossin vasos comunicants. No desvetllaré massa de què va la cinta, però sí diré que es tracta sobretot del combat -actoral, i de personatges- entre un home un pèl sinistre i una noia que sembla una adolescent (saber si ho és o no serà una de les claus del film). Manolo Solo -aquest és sense cap dubte el seu gran any- i Laia Manzanares estan realment esplèndids, des de la seva primera aparició i fins al misteriós desenllaç. Dos intèrprets sols enmig d'un petit bosc, sense cap més element que un guió afilat i minuciós. Potser és cert que a estones la història sembla estirar-se en excés, i sembla també que tot estigués pensat més per a un curtmetratge que per a un llarg. Però, tot i així, la pel·lícula de Pablo Maqueda és d'aquelles que aporten la diferència a una cinematografia que massa sovint es perd amb imitacions i comèdies fàcils i populars. Tant de bo que hi haguessin més intents com aquest al llarg de l'any... La podeu veure a Filmin.

14/11/23

Petit Tast Cinèfil (CII)

 Avui us vull parlar de tres pel·lícules que tenen en comú una trama Queer o LGTB, tot i que cada cop em costa més parlar de cinema gay o similar. Normalment em dona la sensació que aquesta etiqueta s'utilitza més per menysvalorar o per avisar que no pas per tipificar un gènere determinat. I és que també seria erroni parlar de gènere... De fet, les tres pel·lícules que us porto avui s'haurien d'englobar en tres subgèneres ben diferents: el melodrama romàntic, el biopic i el drama.

NUOVO OLIMPO, de Ferzan Ozpetek.- ¿Qui es pot resistir a una pel·lícula que barreja la Itàlia convulsa dels setanta, la millor cara de Roma, la música italiana de Mina i companyia, uns actors guapíssims i un cinema on els homosexuals anaven a amagar-se i a passar desapercebuts? Ozpetec -el director de "Hammam, el baño turco" i altres cintes amb la homosexualitat dins de la trama- barreja molt bé tots els elements i aconsegueix un melodrama elegant, una mica a l'antiga però sense tabús ni censures. De fet, la seva pel·lícula beu de les influències de Douglas Sirk i Pedro Almodóvar, barrejat amb tocs dels serials turcs i de les pel·lícules italianes de sempre. El resultat m'ha resultat atractiu i força interessant, sobretot per la lectura que fa del cinema romàntic i pels elements d'autoficció que doten el producte d'un aire molt especial. Potser a alguns els hi semblarà un cinema superat o amb un regust a ranci, però a mi em sembla un revival força aconseguit. I sobretot em sembla molt interessant la barreja de melodrama i trama queer, una a mica a l'estil de Fassbender i altres directors dels setanta o vuitanta. 

CASSANDRO, de Roger Ross Williams.- No havia vist el documental sobre Cassandro, el lluitador mexicà de lluita lliure, ni sabia res dels "exóticos" o lluitadors homosexuals. Suposo que en el reportatge quedava tot molt més explicat, però la pel·lícula també es pren molta estona per situar-nos en aquest món i fer-nos entendre en quin univers personal ens hem ficat. No és un univers fàcil d'assimilar per un espectador europeu, especialment si no ets seguidor de la lluita ni entens el que significa aquest esport -i el Santo en particular- pels mexicans. El resultat és més prosaic i moderat del que caldria esperar. Ni la temàtica ni les situacions proposades ens sobten en excés, i al final hi ha personatges en els que no s'aprofundeix ni s'investiga gaire. Com a compensació tenim un Gael García Bernal que hi deixa cos i ànima per convence'ns i deixar palès que és un actor disposat a tot. El seu treball és el més espectacular de la cinta, que guanya en el tram final i aconsegueix alguns moments d'emoció amb tota l'anada als EEUU o amb l'entrevista que li fa el fill del Santo a la televisió. En resum, estem davant d'una mena de telefilm que desaprofita el material que té entre mans, però que almenys ens porta una bona i arriscada interpretació. 

PASSAGES, d'Ira Sachs.- Dins del fals anomenat cinema LGTB, Ira Sachs seria un dels directors de culte. Format dins dels circuits més independents, Sachs s'ha anat guanyant el prestigi a poc a poc, pel·lícula a pel·lícula. Avui en dia, cintes com "Keep the lights on" o "El amor es extraño" ja formen part del millor cinema de temàtica homosexual dels darrers anys, ja sigui per la serietat amb la que s'afronten com per la importància dels temes tractats: la sida, l'amor gay entre persones de la tercera edat, etc. "Passages" entra dins de les mateixes coordenades, i aquest cop tracta de l'amor tòxic dins d'una relació bisexual. El retrat del personatge central, així com les reaccions de les seves parelles o de l'entorn que els envolta, estan molt ben portats i resulten interessants en tot moment. Com en altres pel·lícules seves, Sachs aconsegueix crear debat i obrir diverses possibilitats dins de les relacions humanes. I ho aconsegueix tant per la sensibilitat amb que tracta el material, com pel magnífic càsting escollit: Ben Whishaw ("El perfume"), Adele Exarchopoulos ("La vida de Adele") o Franz Rogowsky ("Great freedom"). Una pel·lícula que sobrepassa el seu gènere i que torna a demostrar, un cop més, el talent d'un director que encara ens ha de donar moltes i agradables sorpreses.

16/10/23

Petit Tast Cinèfil (CI)

 Avui vull fer-vos el comentari de tres pel·lícules espanyoles relativament recents. Us parlaré del nou miracle de Víctor Erice, del debut de Mario Casas i d'una pel·lícula de ciència ficció a l'espanyola...

CERRAR LOS OJOS, de Víctor Erice.- Segurament farà una taquilla fluixa, no tindrà els premis que hauria d'obtenir (el "lleig" de Cannes o l'exclusió de la carrera als Òscars ho certifiquen) i serà catalogada per a alguns de pesada i pretensiosa (algun crític famós ja ho ha fet, no sé si per engruixir la seva fama d'iconoclasta o perquè realment ho creu així). Sigui com sigui, la pel·lícula ja està a les sales i podrà ser admirada en el futur com una fita important dins de la història del cinema espanyol. Per a mi aquesta darrera pel·lícula d'Erice -és més que probable que sigui el seu últim llargmetratge- és un petit miracle en si mateixa. És un miracle perquè ha aparegut després de més de trenta anys i perquè recupera un tipus de cine que ja quasi no es veu per les nostres pantalles. Un cinema que realment beu de les arrels de la cinematografia espanyola, a diferència de molts altres directors que opten per la nordamericana... cosa que està molt bé, però no ens diferencia ni ens singularitza. Com Erice, en canvi, no dirigeix ningú més. El seu estil és pausat, reflexiu i sobretot té aquesta mirada cinematogràfica que entronca amb el sentit primigeni d'aquest art. Per centrar-me en "Cerrar los ojos", començaré dient que és una tesi poètica sobre la memòria i el cinema... Sí, repetiré molt aquesta paraula en la meva crítica, però és que crec que és fonamental i, de fet, la cinta va d'això. També va d'exorcitzar fantasmes, de tancar algunes ferides pròpies de l'autor i de realitzar un testament profundament bell i melancòlic. Alguns han parlat d'una pel·lícula crepuscular, i penso que també té una mica d'això. La majoria dels personatges -a l'igual que el director- estan a la part final de les seves vides, i tot es percep d'una manera molt diferent que quan s'és jove. Hi ha moments bellíssims, com la imaginada escena de quan l'actor va desaparèixer, l'entrada d'Ana Torrent a la casa o tota la seqüència del cinema... Els actors, començant per un omniscient Manolo Solo i un increïble José Coronado, estan tots esplèndids (que fantàstic és Josep Maria Pou). Meravellós inici, fantàstic final... Què més es pot demanar? Ah, sí... que l'aneu a veure. Són quasi tres hores, però són quasi tres hores de bon cinema. 

AWARENESS, de Daniel Benmayor.- Vet aquí una pel·lícula futurista, amb tema de control mental i una petita trama que podria recordar a moltes cintes del gènere ("Blade Runner", sense anar més lluny). Sobta, per tant, que tot això comenci amb una persecució per les terres del Delta de l'Ebre, tot i que també té la seva gràcia... La cinta desaprofita, però, aquest localisme i s'endinsa per uns terrenys una mica massa ambiciosos, no sempre amb el mateix encert. Podríem dir que hi ha uns efectes especials molt interessants per a una producció espanyola i també escenes força imaginatives, com la del final al jardí. Els actors compleixen, en especial el jove Carlos Scholz i María Pedraza. També està Oscar Jaenada fent un paper ambigu i misteriós que donarà foça joc a la trama. No es pot dir que no m'hagi agradat, però també haig d'admetre que perquè el gènere m'interessi i m'apassioni ha d'estar molt i molt ben fet. Sóc així de raro.

MI SOLEDAD TIENE ALAS, de Mario Casas.- I ara anem amb un debut, el de la direcció de Mario Casas. Un debut que tothom s'ha volgut mirar amb lupa, i que ha aconseguit una bona rebuda a les sales. Mi soledad tiene alas podria englobar-se dins de l'anomenat "cine quinqui", que en la història del cinema espanyol té una llarga trajectòria i s'estén -amb menor assiduïtat- quasi fins als nostres dies ("Las leyes de la frontera" és del 2021, sense anar més lluny). En el cas que ens ocupa s'ha buscat una certa estilització del fenomen que alguns han criticat durament, però jo penso que aquesta voluntat estètica i aquesta producció de primer nivell encaixen bé amb el to poètic que Casas ha volgut impregnar a tot el producte. De fet, a mi em sembla una notable "opera prima", amb una factura excel·lent, unes brillants interpretacions dels tres protagonistes i una curiosa estructura que divideix la cinta en dos i que crea dos ambients quasi contraposats. El de Madrid, precisament, té la curiositat de ser un ambient opressiu, claustrofòbic i amenaçador, tot i que els protagonistes no són perseguits en cap moment de forma tangible. Potser el final és el que més despista... però deixaré que sigueu vosaltres els que opineu i digueu què us ha semblat.

27/8/23

Petit Tast Cinèfil (C)

Per fi us arriba la crítica d'una de les pel·lícules de l'estiu, "Oppenheimer". També us porto el comentari sobre una estrena de terror recent, sobre una peli que podeu veure directament a Prime i sobre una cinta que va arribar als cinemes al març i que jo he recuperat ara a la plataforma Disney.

OPPENHEIMER, de Christopher Nolan.- Sé que ja se n'ha parlat molt, que ja s'ha dit tot... però deixeu-me que doni la meva opinió de la darrera cinta de Nolan. Sorprenentment, per a mi ha estat la millor estrena de l'estiu, per sobre de Barbies, Indianes i missions impossibles. I dic això sense ser un incondicional de Nolan, que n'hi ha moltíssims. Ho dic des del meu propi convenciment i des dels meus gustos cinèfils particulars, que moltes vegades difereixen dels d'un director tan megalòman i egòlatra com el que ens ocupa. El que passa és que jo crec que estava desitjant trobar-me una pel·lícula d'algú que, malgrat tots els seus defectes o excessos, estima el cinema i sap què vol fer... per sobre de modes, sagues continuistes o productes d'estudi (per no dir, productes industrials o anuncis caríssims en format pel·lícula). "Oppenheimer"és un biopic, però un biopic que no té res a veure amb "La teoría del todo" o "The imitation game"... per sort de tots. Es tracta de la biografia parcial del científic que va crear la bomba atòmica, però des del punt de vista de Nolan, que converteix la cinta en una mena de thriller psicològic per acabar convertint-la en una pel·lícula de judicis i conspiracions polítiques. Aplaudeixo l'encert de deconstruir la història en vàries èpoques, tot i que a alguns els hi ha semblat una mica capriciós i gratuït. També aplaudeixo la magnífica posada en escena, així com unes interpretacions que potser estan entre les millors d'una pel·lícula el director (no m'estranyaria veure tres, o fins i tot quatre, intèrprets nominats en l'edició dels propers Òscars). Vaig gaudir molt les tres hores de metratge, que a mi no se'm van fer per a res llargues o pesades... Però bé, tot això va a gustos.

HÁBLAME, de Dany i Michael Philippou.- I vet aquí una altra cinta de terror que fuig dels estereotips i que podria englobar-se dins de la vessant més arriscada i original del gènere. D'acord, hi ha un grup d'adolescents i una bona colla d'ensurts que s'anuncien i que ja t'esperes... però té un plantejament novedós i una forta al·legoria al darrera (si "It follows" era un al·legoria de la Sida i les malalties de transmissió sexual, aquesta ho podria ser perfectament de les drogues i totes les seves conseqüències). A més, la pel·lícula és australiana i no està gens obligada a complir amb els motllos del cinema nordamericà, que acostuma a fer cintes de terror com si fos una producció en cadena. Agraeixo molt que se surtin del camí, que es facin girs inesperats o que el final vingui quan menys te l'esperes. De fet, per a mi això és el que converteix en gènere en un gaudi i una festa, a diferència de molts altres. La única cosa que em crea una mica de recança, i que em va venir al cap tot veient la última escena, és que la cinta pugui encapçalar una mena de saga o similar. No és que això hagi de ser dolent a priori, però segur que ja no tindrà la frescor i la sorpresa de la primera...

BLANCO, ROJO Y SANGRE AZUL, de Matthew López.- Les plataformes ens han acostat moltes cintes, i també algunes sèries, de temàtica LGTBI... però generalment acostumen a ser tan semblants les unes a les altres que al final les tornes a veure sense saber que ja les havies vist. "Blanco, rojo y sangre azul" es distingeix de totes elles, començant per ser una pel·lícula oberta a un públic més ampli i no tan concret. La trama s'ajusta a la comèdia romàntica més tradicional, però amb l'al·licient de ser protagonitzada per personatges versemblants (un príncep anglès i el fill de la presidenta d'EEUU) però totalment inventats. De fet, això de la versemblança seria discutible i mereixeria un capítol a part, ja que veure a una dona presidint els Estats Units o a un demòcrata guanyant a Texas són coses que desgraciadament encara costa creure. El plantejament de la pel·lícula és divertit i està ben estructurat, mantenint l'interès tota l'estona i fent que ens acabem enamorant d'uns personatges que havien començat de forma força antipàtica. La resta és pura fórmula, tot i que la parella estigui formada per dos homes. I es que en realitat han de lluitar contra tantes barreres (la racial, la de pertànyer a una família reial, la de no interferir en una campanya presidencial, etc.) que la homosexualitat acaba essent un dels "hàndicaps" més fàcils d'acceptat.

EL IMPERIO DE LA LUZ, de Sam Mendes.- Alguns us preguntareu per què parlo ara d'aquesta pel·lícula que es va estrenar als cinemes fa quasi mig any i que va treure al cap per les plataformes el passat mes de maig. Era un dels plats forts de cara als Òscars del 2022 (una cinta de Sam Mendes protagonitzada per Olivia Colman) però es va anar desinflant durant la carrera, com passa amb moltes pelis, i al final la seva estrena va ser totalment ignorada pel públic... almenys a casa nostra. Si la recupero és perquè vista fredament, sense comparar-la amb res i ja lluny de les competicions i les expectatives, crec que és una petita joia que no us hauríeu de perdre. M'he enamorat dels seus personatges, del cinema on passa l'acció i de la nostàlgia que s'hi respira. Ens parla també d'una època convulsa al Regne Unit (principis dels vuitanta) i una època que començava a marcar el final dels grans temples cinematogràfics, sobretot en ciutats mitjanes o lluny de la capital. Evidentment, també es tracten molta altres temes (el racisme, les malalties mentals, l'abús de poder) i s'enllacen amb el cinema, perquè el setè art aquí no és només una referència o un element al que homenatjar, sinó una cura per a molts dels personatges de la cinta. Una delícia (almenys pel meu gust) a la que algun dia se li acabarà fent justícia.